Con "F" de Familia

L'arbre dels desitjos. 

Id.

Las cosas, cosas son.

Pero así es.

Espacio y tiempo.

No habrá de qué preocuparse.

:)

Cosas simples.

"Está deseando comer macarrones con bechamel, entre otras muchas cosas"

Claudio.

Tirando de memorias y recuerdos.

Reflexiones inútiles.

Si es verdad que hay 7 mil millones de personas en el mundo...

¿Con cuántas de ellas debemos de cruzarnos a lo largo de nuestra vida?

Pintar.

Trompeta y gralla.

Piano a dedos.

Y unas buenas alas para volar.

Pintando sinestesias...

=)

Trickster

Como en el Circo,

a veces las explicaciones más sencillas de la vida

pasan por no preguntarse el porqué. 

Dosis de humanidad en vena 

y movimiento de cuerpo exasperante.

Ese maldito juego de manos...

Ese maldito Kooza pro-inocencia...

:)

 

Soñando.

"Había una vez un hombre que tenía un criado bastante tonto. El hombre no era tan mezquino como para despedirlo, ni tan generoso como para mantenerlo sin que hiciera nada (¡que es lo mejor que se puede hacer con un tonto!). El caso es que el hombre trataba de darle tareas sencillas para que el tonto «sirviera para algo». Un día lo llamó y le dijo: «Ve hasta el almacén y compra una medida de harina y una de azúcar. La harina es para hacer pan y el azúcar para hacer dulce, así que procura que no se mezclen. ¿Me has escuchado? ¡Que no se mezclen!

El criado hizo esfuerzos por recordar la orden: una medida de harina, una medida de azúcar, y que no se mezclen... ¡Que no se mezclen! Cogió una bandeja y fue al almacén.

Camino del almacén repetía para sus adentros: «Una medida de harina y una medida de azúcar, ¡pero que no se mezclen!»

Llegó al almacén.

-Deme una medida de harina, señor.

El almacenero metió el jarro de la medida en la harina y lo sacó colmado. El criado acercó la bandeja y el almacenero vació el jarro encima.

-Y una medida de azúcar –dijo el comprador.

De nuevo, el almacenero tomó una medida, la introdujo en el gran cajón y la sacó, esta vez llena de azúcar.

-¡Que no se mezclen! –dijo el criado.

-Y, entonces, ¿dónde pongo el azúcar? –preguntó el almacenero.

El otro pensó un rato y, mientras pensaba (cosa que buen trabajo le costaba), pasó la mano por debajo de la bandeja y ¡se dio cuenta de que estaba vacío! Así que, en una rápida decisión, dijo: «Aquí». Y le dio la vuelta a la bandeja derramando, por supuesto, la harina.

El criado dio media vuelta y regresó contento a la casa: una medida de harina, una de azúcar y que no se mezclen.

Cuando llegó el señor de la casa y lo vio entrar con la bandeja de azúcar le preguntó: «¿Y la harina?»

-¡Que no se mezclen! –contestó el criado-. ¡Está aquí! –Y, en un rápido movimiento, dio la vuelta a la bandeja... derramando también el azúcar."

Jorge Bucay

 



Elástica conciencia

2. MI FELICIDAD

Desde que me cansé de buscar, 

aprendí a encontrar.

Desde que un viento se me opuso, 

navego con todos los vientos.

6. SABIDURÍA MUNDANA

No te quedes en el llano.

No subas demasiado alto.

Desde una altura media

es como parece el mundo más hermoso.

11. DICE EL REFRÁN

Qué es punzante y suave, grosero y fino,

confiado y raro, sucio y limpio,

saben decirlo tontos y listos:

Todo eso soy yo, quiero ser paloma

y al mismo tiempo puerco y serpiente.

16. ADELANTE

"¿Cómo subiré mejor a la montaña?"

- Sin pensar en ello, simplemente sube. 

18. ALMAS PEQUEÑAS

Las almas pequeñas son odiosas, 

pues no tienen casi nada bueno,

ni casi nada malo. 

Pigeon

Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d'hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant, se'n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se'n van anar cap a la galeria de pressa, de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a buscar els nens fins i tot per sota dels llits i me'ls vaig trobar a l'habitació fosca on, quan l'Antoni era molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir. La Rita estava asseguda a terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i van alçar el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. I la feina que vaig tenir per poder treure aquells coloms d'allà dintre... ¡I la gran comèdia! Es veu que ja feia temps que, als matins, els coloms eren amos del pis quan jo era fora. Entraven per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel balcó del carrer i tornaven al colomar fent la volta. I era així que els meus fills havien après a estar quiets, per no espantar els coloms i tenir la seva companyia. En Quimet ho va trobar molt bonic i va dir que el colomar era el cor, d'on surt la sang que fa la volta al cos i torna al cor i que els coloms sortien del colomar que era el cor, donaven la volta pel pis que era el cos i tornaven al colomar que era el cor. I va dir que havíem de mirar de tenir més coloms, que vivien a la bona de Déu i sense donar feina. Quan els coloms, al terrat, arrencaven a volar, s'aixecaven com una onada de llampecs i d'ales i, abans d'anar-se'n a jóc, picaven les baranes i menjaven l'arrebossat, i a moltes bandes de les baranes es veien grans clapes de maons pelats. L'Antoni travessava una estesa de coloms amb la Rita al darrera i els coloms ni es bellugaven: els obrien pas, alguns, i d'altres els seguien. En Quimet va dir que ja que els coloms estaven acostumats al pis, posaria covadors a l'habitació petita. I si els nens s’asseien per terra al terrat de seguida estaven voltats de coloms que es deixaven tocar. En Quimet va explicar a en Mateu que volia posar covadors a l'habitació petita, que venia sota mateix de la golfa del terrat; calia només fer un forat al sostre, una trapa, va dir, posar una escala de llistons de terra al sostre i els coloms tindrien el camí curt per anar i venir del pis al colomar. En Mateu li va dir que potser el propietari no ho voldria i en Quimet va dir que el propietari no ho sabria mai, i que si teníem els coloms nets no es podia queixar i que ell el que volia era fer anar endavant la cria dels coloms per acabat posant una granja i que ens en cuidaríem els nens i jo. Li vaig dir que era una bogeria i va dir que les dones sempre volen manar i que ell ja sabia el que feia i per què ho feia, i tal dit tal fet; en Mateu, amb la seva santa paciència, va obrir la trapa i en Quimet volia fer l'escala però en Mateu li va dir que ja n'hi portaria una de l'obra, una mica vella, i que només li caldria serrar un barró o dos, perquè li semblava que era una mica massa llarga.

I va posar covadors a baix i de moment va tancar les parelles perquè s'avesessin a sortir directes per l'escala, en comptes de fer la volta per tot el pis. Els coloms vivien a les fosques perquè també els va tancar la trapa, que era feta de llates de fusta i s'alçava, per la banda de dalt, estirant una rotllana de ferro; i per la banda de dintre, quan érem al capdamunt de l'escala, l'havíem d'alçar amb el cap i amb les espatlles. No podia matar ni un colomí perquè els crits i els plors dels nens enfonsaven la casa. Quan entrava a l'habitació petita a netejar, encenia el llum, i els coloms quedaven encegats i paralitzats. En Cintet, amb la boca més torta que mai, estava molt enfadat.

—¡Això són coloms de presó!

I els coloms tancats a les fosques van fer ous i els van covar i van sortir colomins i quan van tenir els colomins coberts de ploma, en Quimet va aixecar la trapa, i, per una reixeta que havia fet a la porta de l'habitació, vèiem els coloms com pujaven l'escala: d'una volada, un graó o dos. L'alegria d'en Quimet... Deia que podríem tenir vuitanta coloms i amb els colomins que farien els vuitanta, ben venuts, podria començar a pensar a tancar la botiga, i potser comprar aviat un terreny i en Mateu li faria la casa amb material aprofitat, Quan arribava de treballar sopava sense ni saber què estava menjant, i de seguida em feia desparar la taula i sota del llum amb el serrell de color de maduixa començava a fer comptes damunt d'una paperina vella per estalviar paper; tantes parelles, tantes cries, tantes veces, tant d'espart... negoci rodó.

(De La Plaça del Diamant, 1962)